Allada, 2

Amb la clau al pany, li subjecta la porta i la deixa passar. El portal d’Allada 2 es tanca de cop. A la dreta, els queda la renglera de bústies metàl·liques abonyegades, sense rètols ni cognoms. Se sent la ferum de llegums cuits, procedent de la botiga del costat i encén la bombeta de 40 W. L’un rere l’altre enfilen amunt per l’estreta escala i comencen a pujar els graons: alts i curts.

Deixen enrere el pis de la família Hernández i la flaire d’oli fregit del sopar. Segueixen endavant. Al tocar la paret s’embruta l’abric, que li ve gran, i ella es gira per mirar com s’espolsa les restes de calç. Els rajols són escarbotats i en aquest tram, els peus quasi no hi caben. Tancat i barrat. La senyora del segon els ha deixat, al pis no hi viu ningú. Del pom de la porta del tercer hi penja, pel llaç, una bosseta d’escombraries. Es miren de reüll i en silenci, passen de llarg.

Avancen esbufegant i els envaeix l’olor de trementina, pintura plàstica i esmalt. Són al quart. S’atura i abans d’entrar-hi, li proposa anar a buscar material. Ella assenteix i continua pujant. S’acomiaden fins més tard.

És fosc, plovisqueja i un xiulet de fons, l’indica que és l’hora de rondar pels carrerons del voltant: Carders, Vermell, Assaonadors, Blanqueria, Tantarantana i Flassaders. A dues i quatre mans, traginen capçaleres de llit abandonades. En un revolt, cau un tros de pintura, deixant-hi un esvoranc. Perden la força al riure. A poc a poc descarreguen les fustes, al penúltim replà, i ara somriuen exhausts.

Passen els dies i l’embriaga, més que mai, la fortor de vernís i d’aiguarràs. La porta és entreoberta i darrere, uns ulls esbatanats i grans, la conviden a entrar.

Coberta per una roba de fil blanc, que enretira elegant amb els dos dits de la mà, s’intueix una superfície plana i llisa. Apareix una delicada peça de fusta i colors brillants; no hi queda cap rastre d’un capçal. Pel que van ser forats de corcs i escletxes s’escapen volant, vells somnis atrapats: senyals de trànsit, personatges estrafolaris i dones exuberants. Planegen gavines, s’obren paraigües llampants i els llapis escriuen, al so de trompetes a ritme de jazz. Les il·lusions fugen pel balcó cap dalt, marxant entre llençols estesos en llibertat.

Meravellada pels màgics instants agraeix eternament l’espectacle, mentre contempla la irrepetible obra d’art, obsequi de l’amistat forjada sota terrat.

Sílvia Urgell