Obra Retrospectiva

No és fàcil parlar amb certa distància de l’obra d’un amic, i el Mitus ho és. Per això mateix ni tan sols ho intentaré, defugiré tota neutralitat. La pintura del Mitus és per a mi com una aventura, una exploració en terra incògnita, la ment humana o, més exactament, la ment d’en Mitus Aurell. Per suposat no la ment conscient, sinó de la vasta i alhora desconeguda regió que hom anomena l’inconscient. No és però un viatge científic ni analític, no hi ha notes ni quaderns de bitàcora; és tan sols el recorregut d’un nen, net, ingenu, sense apriorismes.

Sembla que l’autor observi meravellat la capsa de sorpreses del seu inconscient, com si fos un calaix de sastre on s’hi troben els objectes més dispars i els agafés un per un, com si desemboliqués els regals dels reis, amb il·lusió, però alhora amb parsimònia i delicadesa , sense trencar-ne l’envoltori. Perquè les pintures d’en Mitus són plenes d’objectes que es repeteixen , però no es tracta de bodegons, són més aviat paisatges, el paisatge de la infància: sexualitat, direccions prohibides, afectes, desafectes, mites, interrogants, solitud, misteri. No és una infància complaent ni tampoc torturada; es limita a posar el mirall i enfocar-lo al més profund “endintre, més endintre, fins a trobar en mi totes les coses”, no jutja ni analitza, el mirall només reflexa.

Em consta que l’autor, sense proposar-s’ho, n’ha après molt de sí mateix a través de la seva pintura. No és difícil rastrejar els seus trets característics en l’obra i viceversa: tossuderia, intuïció, timidesa, parsimònia, sentit de l’humor, bondat, soledat i, per damunt de tot, honestedat. Hom no pot separar l’autor de l’obra, formen un tot, i la pintura és la part més Mitus d’aquest tot, la més pura, la que no ha estat oxidada pel contacte amb l’exterior i romandrà intacta.

La pintura del Mitus no és oportunista, ni tan sols, dissortadament, oportuna en el context mercantilista de l’art actual. No és manierista, no té discurs, no té paraules. Si fos cinema seria cine mut, probablement Buster Keaton.

El Mitus va començar a pintar gairebé sense proposar-s’ho; només per matar l’estona. Inicià llavors un viatge sense retorn. Les seves primeres obres són pintades sobre capçals de llit que recollia a les escombraries, tal vegada perquè els capçals de llit és el que tenim més a prop dels nostres somnis. El tret característic d’aquesta època i de tota l’obra posterior en formats més convencionals, fins els anys 90, és l’ús de l’esmalt sintètic, l’encert més important, al meu entendre, de la seva obra i el que li dóna aquest aire ingenu i, només aparentment, senzill, alhora que absolutament original.

Aquesta retrospectiva és el final d’una etapa. El Mitus ha crescut i ha deixat la infància enrere.

Els qui el coneixem ens aferrem al passat, però sabem que amb la seva intuïció ens tornarà a seduir en el viatge que ara comença. “No corris, que on has d’anar és a tu mateix” va dir Juan Ramón Jiménez. El Mitus no té pressa, hi està arribant.

Aquesta Obra Retrospectiva és un itinerari; preneu-vos-la com una aventura i que mai més torneu a ser els mateixos.

Marti Sans